El municipi de Bigues i Riells del Fai es troba al peu dels Cingles del Bertí i a la capçalera de la vall que obre el riu Tenes. Les terres fèrtils de la vall, l’abundor d’aigua i el clima suau fa que els testimonis de presència humana al municipi siguin ja a la prehistòria.

Els primers biguetans , els primers riellencs
El municipi de Bigues i Riells del Fai es troba al peu dels Cingles del Bertí i a la capçalera de la vall que obre el riu Tenes. Les terres fèrtils de la vall, l’abundor d’aigua i el clima suau fa que els testimonis de presència humana al municipi siguin ja a la prehistòria.
Els primers pobladors del municipi són els caçadors i recol·lectors del paleolític superior que van viure al campament a l’aire lliure de can Garriga del Solei, que acollia un grup de població nòmada que hi feia estades temporals. En aquest jaciment, de referència en la historiografia catalana, s’han datat materials d’una antiguitat que oscil·la entre els 12.000 i els 8.000 anys.
Durant el neolític, entre 5.500 i 3.000 aC, amb l’extensió de l’agricultura i la ramaderia s’instal·laren comunitats de població sedentàries en diversos indrets del municipi. Les restes d’aquest període que s’han localitzat al municipi són els sepulcres de fossa, que són les restes característiques d’aquest període, al Vallès Oriental.
L’època dels metalls queda documentada al municipi a partir de finals del bronze, i l’inici del ferro, prop del 1300 aC. En aquest moment, canvia la cultura de la mort, s’incineren els difunts i es dipositen les cendres en gerres que s’enterren en camps d’urnes. D’aquest període s’han localitzat restes a can Vermell.

Primer som ibers, després parlem llatí
Amb el domini i el perfeccionament de la indústria del ferro, a partir del segle VI aC es consolida la cultura ibèrica al Vallès, afavorit per la seva condició de terra de pas. Al municipi s’han localitzat diversos poblats, com el dels Puig Alt del Viver, El Turó del Rull o Puiggraciós i un centre de producció de ceràmica localitzat al jaciment de can Badell, on successives campanyes d’excavació han localitzat materials des del segle IV aC fins a mitjans del segle II aC. El jaciment de can Badell és un referent en la historiografia catalana.
Els romans estableixen un sistema de vies de comunicació que creua el Vallès i així millora la comunicació de les terres vallesanes. La via principal és la Via Augusta, que connecta Roma amb Cadis. Altres vies importants que creuen la comarca és la via que uneix Barcelona amb Vic i una altra que va de Mataró a Caldes i passa per la Vall del Tenes. El grau de les escaletes o el grau del Traver és un testimoni d’aquesta activitat viària romana que trobem al municipi. El model de poblament i explotació del territori que desenvolupen els romans al Vallès és a partir d’un poblament dispers de vil·les romanes, cases de camp que exploten agrícolament un territori. Alguns exemples que s’han localitzat al municipi són les vil·les romanes del Margarit, a Riells del Fai, i can Parera, a Bigues, del segle I aC o les vil·les de can Noguera i can Mainou, a Bigues, ja entre el segle I i III dC.
El moment de descomposició de l’Imperi Romà, a partir del segle III, el domini visigòtic del segle V i l’arribada dels sarraïns al segle VIII està molt poc documentat i no s’han trobat restes atribuïbles a aquest període. De tota manera, la transformació de les vil·les romanes en masos ens demostra que, tot i les incursions sarraïnes als segles VIII i IX, la població no abandona aquestes terres, sinó que hi roman.

El compte Guifré cau ferit de mort a Bigues
Catalunya al segle IX viu un període d’inestabilitat a partir de les ràtzies que protagonitzen els regnes musulmans. El 898 en un d’aquests episodis violents el comte de Barcelona Guifré el Pilós s’enfronta al governador de Lleida Llop ibn Muhammad a Bigues. Segons biògrafs andalusins Guifré en aquest enfrontament perd la batalla i cau ferit per una llança. Quatre dies després Guifré mort. És en aquests quatre dies d’agonia quan la llegenda explica que Guifré hauria demanat una escut pel seu comtat i Carles el Calb, el rei franc, hauria sucat la seva ma en la ferida de Guifré i hauria imprès les quatre barres de sang sobre fons d’or d’un escut. És a Bigues a on neix l’escut de Catalunya?

Dins la Baronia de Montbui
En el segle X comença la repoblació en un moment en el qual el Vallès viu una situació d’estabilitat, i això facilita l’arribada de famílies pageses vingudes de les terres pirinenques.
El 1059 es constitueix la Baronia de Montbui, que inclou les parròquies de Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Sant Pere de Bigues, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Julià de Lliçà d’Amunt, Sant Andreu de Samalús, Santa Eulàlia de Ronçana i Caldes de Montbui. Tots aquests territoris són cedits pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer I el Vell, a favor del noble Mir Geribert d’Olèrdola. Des d’aquest moment, el domini d’aquestes terres passa a ser feudal. Bigues i Riells es manté dins la baronia de Montbui fins a la seva dissolució, el 1835.
El castell de Montbui esdevingué el centre del domini polític, econòmic i militar de la baronia i Sant Miquel del Fai el pol d’atracció religiós, juntament amb les parròquies de Sant Vicenç de Riells, documentada des del 971, i Sant Pere i Sant Pau de Bigues, que ja apareix dins l’acta de constitució de la baronia i contribuïren a delimitar el territori i aglutinar-hi la comunitat pagesa. Les parròquies esdevenen, en aquest moment, els embrions del que avui és Bigues i Riells del Fai.
Durant l’època medieval i moderna el model d’ocupació del territori continua essent el poblament dispers, i es pren el model que adoptaren els romans amb les vil·les. A Riells del Fai, però, a partir dels segles XII-XIII s’originà un petit nucli entorn de l’església parroquial de Sant Vicenç, el barri de la Sagrera. Com en altres pobles del Vallès, a partir del segle XII, s’estableix una zona sagrada i inviolable que correspon a trenta passes al voltant de l’església -d’aquí prové el nom de Sagrera-, on no es pot guerrejar ni protagonitzar cap acció violenta.
Fins el 1490 la baronia va passar per les mans de diversos senyors feudals que en controlaven la fiscalitat i la justícia. A partir d’aquest moment, la baronia va passar a dependre del Consell de Cent de Barcelona , i aquest es convertí en el nou senyor feudal. Aquesta circumstància va possibilitar que els pobles de la baronia s’organitzessin de forma municipal, amb un consell, jurats i batlle propis, d’aquesta manera aconseguiren més autonomia.
Un reial decret de 1835 estableix la seva fi i cada una de les parròquies, que esdevenen municipis independents i de manera efectiva, però, els ajuntaments no són operatius fins el 1842-43.
El moment que es basteixen la majoria de masies, tal i com avui les coneixem, és a l’època moderna. A partir del segle XVI, la població creix i s’edifiquen noves construccions o bé s’engrandeixen i s’embelleixen masies amb elements gòtics. En podem citar alguns exemples a Riells com la Madella, can Batlles, la Pineda i Quintanes; així com també a Bigues amb la Torre, can Garriga del Solei, can Barri, can Maspons, can Badell, can Carreres i can Ribas. Avui les masies són un dels patrimonis més rics que conservem al nostre municipi.

Municipi independent, creixem cap al segle XXI
Al segle XIX, la Baronia de Montbui es desfà, tot i així la fisonomia dels pobles canvia ben poc durant aquest segle. S’estén el conreu de la vinya al municipi, i s’artiguen molts boscos fins que arriba la fil·loxera, entre 1883 i 1893, i mata tots els ceps. A principis del segle XX es tornen a replantar la vinya amb ceps americans, i s’introdueixen nous conreus com els avellaners, els ametllers i el cànem; i es generalitza la producció de la patata.
La instal·lació de la Fàbrica Vella durant l’últim quart del segle XIX aporta una altra via d’ingressos en la fràgil economia que té, fins aquest moment, el municipi; i es una font d’ingressos segura que complementa l’economia familiar basada en la producció agrícola, lligada a l’atzar de la meteorologia, a les plagues o les males collites.
Durant el segle XX el paisatge del municipi no pateix grans transformacions fins a la dècada dels seixanta i setanta, quan es produeixen canvis substancials a causa de la urbanització de la majoria de barris que formen part del nostre municipi. Barris on es construeixen, bàsicament, segones residències. A partir de 1973 el ritme constructiu s’alenteix a causa de la crisi general del moment i no torna a remuntar fins a la dècada dels anys noranta,quan es torna a disparar la construcció de nous habitatges i part d’ells, ara, al Rieral de Bigues. Aquest barri ha acabat convertint-se en el centre del poble de Bigues i s’hi concentren els principals serveis i comerços.
Entrats ja al segle XXI, Bigues i Riells ha deixat de ser un municipi de masies disperses i de cap de setmana o estiueig per convertir-se en un municipi viu per a tot l’any.