Les llegendes de Bigues i Riells


Charo González

La lloba de la Madella

Segons explica la llegenda, l’hivern de 1870 fou molt fred i cru. Tot estava nevat i glaçat, i la gent de Riells del Fai restava arraulida a les llars de foc sense sortir de casa. El bestiar romania als corrals de les masies sense poder sortir a pasturar, i els animals de bosc ho passaven magre en no trobar menjar per a posar-se a l’estómac.
Concretament, l’última lloba que vivia a la contrada, refugiada a la Bauma Rossa, feia dies que no havia pogut menjar. Una matinada, es decidí a sortir del seu amagatall, ensumà el ramat del corral de la masia de la Madella i, decidida, baixà xipollejant per la riera. Creuà la feixa gran, saltant pel damunt de la neu, fins a arribar a les envistes del corral. D’un salt, superà la tanca del corral i inicià una carnisseria contra les acorralades ovelles, que, preses del pànic, s’amuntegaven provocant l’asfixia de bona part del ramat.
Els gemecs de les ovelles alertaren els gossos de la casa, que bordaren fins a despertar en Pau Madella. Aquest, saltà del llit d’una revolada, es calçà els esclops, agafà l’escopeta de pedra foguera i baixà l’escala a tota velocitat fins a arribar al corral, on, en obrir la porta, topà, davant per davant, amb la lloba ensangonada. Tingué el temps just d’etzibar-li un tret mortal al coll, abatent, així, l’última lloba dels Cingles de Bertí.
Avui encara es conserva, a la porta de la masia, la mà de la lloba a manera de trofeu o amulet.

***


Charo González

La Torre de Bigues

Expliquen que a la Torre de Bigues vivia fa molts i molts anys un masover malcarat amb tot el veïnat. Ni tan sols el mossèn del poble el podia reconduir cap a un comportament més amable.
Una nit, el masover sentí una remor en una de les grans sales de l’antic casal medieval. Quan anà a veure què hi passava, presencià una burra blanca a la porta de la cambra de la seva filla. Però, en encendre el llum d’oli, la burra ja havia desaparegut, de manera que se’n tornà a dormir pensant que ho havia somiat. L’endemà al matí, la seva filla no hi era.
Al cap d’uns dies, sentí el soroll d’un repicar de peülles, aquesta vegada a l’exterior de la casa. El masover mirà per la finestra i veié la mateixa somera blanca passejant per davant de les corts del bestiar de la casa. El pànic envaí llur ànima. L’endemà ja va trobar a faltar el seu millor cavall.
Uns dies més tard, ja no era una burra, sinó tot un ramat, que campava pels passadissos, cambres i corrals de la Torre, fent desaparèixer els béns més preuats al masover. La gent del poble de Bigues no s’atrevia a acostar-se a la Torre de la por que tenien.
Desesperat, el masover de la Torre anà a demanar auxili al mossèn, qui li féu prometre que tindria una actitud més bondadosa i agradable amb llurs veïns i veïnes. El masover complí la promesa i canvià la seva actitud. El mossèn, per part seva, beneí amb el salpasser tota la casa, i fou així com ja mai més es tornà a veure la somera blanca a La Torre de Bigues.

***


Charo González

El Mont Fai

A la Vall de Sant Miquel, hi havia un bosc molt formós amb un faig molt gran, anomenat el rei dels faigs. Un dia, el propietari del bosc encarregà a uns llenyataires que en tallessin els arbres. Els llenyataires arribaren a la Vall de Sant Miquel i s’instal•laren en cabanes de troncs que construïren.

Ja de nit i cansat de tot del dia, el cap de colla s’assegué a contemplar el bell paisatge des del portal de la cabana. El cant d’un gall d’una masia llunyana anuncià la mitjanit i, en aquell precís moment, presencià una llum verda que aparegué a la cascada de Sant Miquel, des d’on una bella dama descendí fins al fons de la vall i parà a aguaitar el llenyataire. Tot seguit, una llum groga aparegué al mateix lloc, i una segona dama descendí el mateix tram per a reunir-se amb la primera. Seguidament, en baixà una tercera, anunciada amb una llum vermella, i donà pas a una quarta dama més jove i encara més bonica que la resta, la presència de la qual irradià una resplendor de color safir embriagadora.

En reunir-se totes, ballaren dins l’aigua formant, amb els seus colors, l’arc de Sant Martí. Juntes baixaren una mica més, fins al rei dels faigs, al qual besaren i feren signes de veneració mentre jugaven a projectar llurs llums, aconseguint reflexes màgics amb les gotes d’aigua. El llenyataire acabà adormint-se, i l’endemà no sabia què havia estat de les dames. Encuriosit, la nit següent, esperà que fos mitjanit per si tornaven a aparèixer.

De nou, presencià com les nimfes s’aproparen a ballar al mateix punt de la riera. Però tot d’una, una d’elles féu un gran crit, i llurs ulls començaren a omplir-se de llàgrimes. El llenyataire entengué que el que la feia plorar era presenciar els faigs abatuts a cops de destral, que justament jeien envoltant el rei dels faigs. Les nimfes acaronaren el rei dels faigs i se submergiren a les aigües amb molta tristor.

El dia següent, el llenyataire i el seu grup acabaren amb el rei dels faigs a cops de destral. A la nit, les nimfes tornaren a baixar i, en veure la desgràcia, arrencaren un gran plor. La nimfa que desprenia un color safir, besà la soca del rei dels faigs. Amb aquest gest, anà a morir-se en un dels gorgs de la Vall de Sant Miquel i, junt amb ella, les seves companyes.

Fou així com, amb la desaparició del bosc, desapareixeren també les nimfes. Diu la llegenda que encara avui, tot i el fatal desenllaç, si aneu al Mont Fai i mireu la cascada, a les seves aigües hi veureu els bellíssims colors de les nimfes que formen l’arc de Sant Martí.

*** 


Charo González

Atenes i les Barbotes

A can Noguera hi ha el naixement d’aigua de les Barbotes. Aquest nom prové de borbollar, és a dir, brollar un líquid de baix a dalt talment com si bullís. En aquest punt de la riera sempre hi ha aigua, encara que a l’estiu baixi seca de can Noguera cap amunt.

L’origen d’aquesta aigua no es coneix, però es creu que ve de molt lluny, perquè de vegades, tot i fer molts dies que no plou, el naixement ofereix una gran avinguda d’aigua sempre neta i mai tèrbola, el qual provaria que ve de molt lluny.

Antigament, la gent del poble explicava que, un dia, un pastor que pasturava amb el seu ramat a la muntanya de Montserrat, parà a dinar en una font. Li caigueren el plat i la cullera de fusta amb les quals menjava, i l’aigua les engolí terra endins. Uns dies més tard, el plat i la cullera sortiren per les Barbotes. És degut a aquest fet que es diu que l’aigua de les Barbotes ve de Montserrat.

En aquest mateix indret, concretament entre la Torre i can Noguera a la quintana de regadiu que s’hi forma, es troben moltes parets enterrades, i es diu que corresponen a l’antiga ciutat d’Atenes. És per aquest motiu, que la riera s’anomenà riera d’Atenes o riu Tenes.

***

Charo González

La dona d'aigua

Un matí a trenc d’alba, l’hereu de Viaplana –amo del mas Viaplana de Riells del Fai, un dels grans masos del poble– es dirigia al mercat de Granollers, quan, al gorg que hi ha a la torrentera propera a la casa, veié com es banyava la reina de les fades de Vallderrós amb un vestit d’estrelles d’aigua i una perla al cap. La reina havia sortit de matinada del Gorg de les Donzelles sense que cap altra dona d’aigua l’hagués vist abandonar el palau de les fades.

L’hereu de Viaplana quedà embadalit per llur bellesa i caigué enamorat, ja sense remei. Li implorà de casar-se amb ell i la reina de les fades, després de fer-se pregar una mica, acceptà només amb la condició que no l’anomenés mai més com a dona d’aigua. Així li ho prometé l’hereu, i amb una forta abraçada la tragué del gorg i la dugué cap al mas Viaplana, on prepararen l’imminent casament. Se celebrà com mai se n’havia celebrat cap a Riells del Fai, amb un gran nombre de convidats i exquisides viandes.

Des del casament, regnava l’abundància al mas Viaplana, ramats i collites eren copioses com mai, i la felicitat es completà amb l’arribada d’un fill i d’una filla. Un dia, l’hereu de Viaplana hagué de marxar uns dies fora, a una fira que se celebrava a Granollers. Deixà la seva muller a càrrec de tot el mas i s’acomiadà d’ella i dels fills.

La dona, gràcies als seus poders, intuí l’arribada d’un gran temporal i, malgrat ser al mes de maig, amb el blat encara verd, i enfront d’un temps serè i assolellat, ordenà fer venir els segadors a segar tots els camps de blat del mas, davant la incredulitat i la sorpresa de tots els veïns de Riells del Fai, que se’n feien creus.

Quan l’hereu de Viaplana tornà de Granollers i veié els camps segats, s’encengué de ràbia i dirigí el seu cavall fins al mas Viaplana, on la seva esposa el rebé al llindar de la porta de la masia amb els seus fills en braços. Ell, en saber que la dona havia ordenat la sega, i sense donar-li temps a poder explicar-se, li etzibà: -Dona d’aigua havies de ser!

Fou dir això i un gran tro féu tremolar tot el mas. La dona d’aigua desaparegué. Seguidament, es formà una nuvolada negra que descarregà un temporal violent d’aigua i pedra. La riera i les torrenteres creixeren de manera exagerada, els camins quedaren tots empantanegats i res del que hi havia plantat als camps es pogué salvar.

La gent de Riells acudia al mas a agrair que la dona d’aigua hagués salvat el poble de la misèria en haver salvat, almenys, la collita del mas Viaplana. L’hereu de Viaplana s’adonà del seu gran error, però ja era tard i, desesperat, esclatà a plorar.

Al matí, sense haver pogut dormir gaire del gran disgust, anà a llevar els infants i en entrar a l’habitació, es trobà la canalla ben vestida i empolainada. Els preguntà qui els havia ajudat i respongueren que ho havia fet llur mare. Els ulls se li tornaren a il·luminar i demanà als seus fills que, la matinada següent, quan vingués la seva mare, li cosissin un fil al vestit i no la deixessin marxar. Ell estaria a la porta i entraria tot seguit a demanar-li perdó.

En arribar el nou dia, els infants actuaren segons el previst, però quan l’hereu entrà, la dona d’aigua s’havia endut el infants al Gorg de les Donzelles. L’hereu restà per sempre sol i trist al mas Viaplana.

***


Charo González

Jugar a canyes

En el temps dels sarraïns, el Castell de Montbui acollia el reietó de Montbui, que dominava bona part del Vallès. La població, sotmesa i veient que per la força no el podrien fer fora, emprà la seva astúcia per ordir un pla.

Enviaren missatgers al rei per a proposar-li de fer grans festes al Castell en les quals jugar a canyes al pati, un joc que simulava un torneig medieval d’armes. El reietó, content d’aquella mostra de sotmetiment de la població, accedí a la proposta.

Arribà el dia, i les portes del castell s’obriren per a deixar entrar al gran públic que s’hi va congregar. Quan tot estigué disposat, el rei donà la senyal d’inici del jocs. En un instant, els visitants trencaren les canyes i empunyaren les llances que duien amagades dintre. L’habilitat demostrada pels pagesos sorprengué els sarraïns, que no van poder reaccionar ni contrastar l’atac sorpresa dels pagesos. Els pocs sarraïns que sobrevisqueren foren foragitats del castell.

***


Charo González

La cova del pastor

Segons la tradició, Sant Martí del Fai fou la primera església cristiana del seu entorn. Aquest replà de cingles mai fou conquerit pels sarraïns, ja que era refugi d’una gran quantitat de cristians. El reietó sarraí de Riells intentà fer fora els cristians diverses vegades sense èxit.

En una d’elles, envoltà Sant Martí de sentinelles, i els infligí un ferri setge per fer-los rendir de fam. Els cristians no es rendiren mai, i pogueren superar el setge gràcies a un pastor cristià que vivia a Riells i que proveïa els cristians superant el setge amb el seu gos, passant per l’interior de la cova de les Tosques, que està connectada amb Sant Martí del Fai.

Avui dia encara es pot observar la silueta del pastor i del gos al fons de la cova.

***


Charo González

Sant Bartomeu de les Vespes

Durant la Guerra Civil, molts campanars van quedar despullats de les seves campanes, en ser despenjades per milicians per a fondre-les i poder utilitzar-les per a fer munició.

Aquest era el mateix destí que esperava a les dues campanes de Sant Bartomeu de Mont-ras, el dia en què es presentà un grup de milicians disposats a despenjar-les. Aquests, però, hagueren de fugir cames ajudeu-me perquè un eixam de vespes els van assaltar amb multitud de picades.

En agraïment a l’acció d’aquests insectes, Sant Bartomeu passà a ser popularment anomenat Sant Bartomeu de les Vespes.

Aprofitant aquest fet, el Moto club vespa de Sabadell hi va celebrar diversos aplecs d’aquesta coneguda marca de motocicletes italianes, a partir dels anys seixanta del segle XX.

***

Charo González

Les cent donzelles
El Moro Mussa perdé la possessió del Castell de Montbui en mans dels cristians, i es refugià, junt amb els altres supervivents, a la cova del Gorg de les Donzelles, que des d’aquell moment passà a ser coneguda com la Cova del Moro.
Tot i que els sarraïns aconseguiren recuperar el castell, el Moro Mussa ja no es mogué de la cova, des d’on passà a cobrar el tribut de 100 donzelles, que infligia a la població que tenia sotmesa, per vendre-les després com a esclaves.
Un capvespre, quan les millors noies de la comarca pujaven cap a la Cova del Moro custodiades pels soldats del reietó i seguides enmig de plors i laments per llurs familiars, el cel semblà contagiar-se de la tristor i desesperació, i s’anaren formant unes nuvolades negres que es transformaren en una violenta tempesta. Un esgarrifós tro ressonà a la timba, provocant que s’aixequessin les aigües del gorg i que aquestes engolissin, de cop, les cent donzelles.
De sobte, del gorg sorgí una llum blanca que provocà una gran resplendor. Aquesta feu perdre el seny al Moro Mussa i als seus soldats, que caigueren daltabaix del Cingle sense que mai més se sabés res d’ells i sense que mai més poguessin ja dominar aquesta terra.

***


Charo González

El Salt de Núvia

Un cavaller foraster trobà una gentil donzella de Bigues, i quedà tan embadalit per la seva bellesa que s’hi dirigí per a mostrar-li la voluntat de casar-s’hi. La donzella refusà, però ell no es rendí i anà a veure els pares d’ella, que eren molt pobres. Se’ls va presentar com a compte i posseïdor d’una gran fortuna i, a més de comunicar-los la voluntat de casar-se amb la seva filla, els prometé que no els faltaria mai res si aprovaven la seva petició. Davant la gran oferta econòmica, els pares de la donzella accediren, tot determinant que el casament se celebraria al santuari de Puiggraciós.

Arribat el dia de la boda, el seguici de la núvia es va enfilar per la Vall Roja cap a Puiggraciós, mentre que el del nuvi ho féu pel camí de l’Ametlla. Al capdamunt de Sant Bartomeu de Mont-Ras es trobaren les dues comitives quan, de cop i volta, el cavall de la núvia s’esverà i girà cua, tot desfent el camí de pujada. Superada la sorpresa del primer moment, el nuvi i llur seguici iniciaren la persecució, fent una gran fressa que es pogué sentir des del Rieral de Bigues.

La núvia arribà al torrent que hi ha just darrera de l’església de Bigues i, lluny d’afluixar el pas, agafà encara una major embranzida. Just en el moment en què feia el salt cap a la timba, arribà el nuvi amb el seu seguici, essent ja en va, perquè la núvia i llur cavall ja havien caigut daltabaix.

Ràpidament, van descavalcar per anar a comprovar l’estat de la núvia al fons de la timba, però en baixar-hi no hi trobaren ja res més que la marca d’una ferradura del cavall. Des d’aquell dia, aquest indret es coneix com el Salt de Núvia.

*** 


Charo González

La plaça de les Bruixes

La Plaça de les Bruixes és un sortint dels Cingles de Bertí, a Riells del Fai, on es forma una balconada natural en forma de plaça. Segons la tradició popular, les bruixes s’hi reunien per a fer els seus conjurs i ballar al so del flabiol.

Segons consta en els processos judicials del segle XVII contra les bruixes de Caldes de Montbui, el Castell de Montbui era un altre dels punts de reunió de les bruixes de la contrada.

Igualment, se sap que una de les bruixes apareix com un dels personatges a la llegenda Lo gorg de l’encantada, recollida per Maria de Bell-lloc.

***


Charo González

Huguet de Bigues

Aquesta història, tot i haver quedat vinculada a la memòria llegendària del nostre municipi, es tracta d’un fet real documentat.

Huguet de Bigues visqué al segle XIII a la Casa de Bigues, nom amb el qual era coneguda la masia de can Badell abans del segle XVIII. Huguet era milites, és a dir, pertanyia a la petita noblesa, i tenia atemorides les poblacions del Baix Vallès i part del Maresme. La pagesia d’aquestes poblacions hagué de suportar durant anys abusos de tota mena, comesos a l’empara del poder feudal de la qual Huguet es valia.

La situació arribà a tal extrem que les víctimes, cada vegada més nombroses, feren arribar la veu a les autoritats de Barcelona i del Vallès. Tot i tractar-se d’un noble, fou jutjat i condemnat a mort per les múltiples acusacions que pesaven contra ell, i que foren àmpliament descrites per uns quaranta-un testimonis que figuren en el judici. Acusacions tan greus com abús de la força, segrest, intimidació, robatori, raptes, violació i fins i tot homicidi.

Davant la severitat del judici, els nobles de Catalunya presentaren una reclamació conjunta al rei Jaume I, que aquest va desestimar el 21 de juliol de 1266, fent una sentència en contra i donant la raó al jutges de la ciutat de Barcelona i al veguer del Vallès i de Barcelona. Esdevingué així un dels pocs casos documentats d’un noble que pagà pels seus excessos contra la població pagesa.

Francesc Maspons i Labrós estudià i presentà una ponència sobre el personatge el 1898, on el qualificà com a bandoler feudal.

***
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació, i oferir continguts i publicitat d'interès. Al continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra Política de galetes