On és Bigues i Riells del Fai?
Història
Patrimoni cultural
Personatges destacats
Festes i tradicions
Esdeveniments esportius
Festivals
Fires i mercats
Flora, fauna i espais protegits
Productes de proximitat
Allotjament
Turisme
El 1994, Bigues i Riells del Fai va patir dues tragèdies que en canviarien el paisatge per sempre: primer l’incendi i després la riuada. Diumenge 3 de juliol del 1994, un petit foc va començar a cremar a la Vall Blanca. Malgrat que aquella mateixa tarda es va donar per controlat, l’endemà va revifar i es va estendre, provocant l’incendi més cru que ha viscut Bigues i Riells i que, el 4 de juliol d’ara fa 25 anys, va convertir els Cingles de Bertí en cendra.
L’incendi del 1994 va engolir 3.000 hectàrees de bosc i res va poder aturar el foc, perquè aquell mateix estiu hi va haver una seixantena de focs a la Catalunya Central. La violència i la rapidesa de les flames van fer impossible apagar l’incendi per vies terrestres i els reforços aeris no van poder arribar mai, ja que es trobaven desbordats entre el Bages i el Berguedà.
Per primer cop, la població es va sentir interpel·lada: no es tractava d’un incendi llunyà ni de quatre flames aïllades. No, en deu minuts, la vall es va encendre i els biguetans i riellencs van adonar-se que si no ho feien ells, aquell foc no l’apagaria ningú. Les flames es podien endur casa seva i el seu entorn. Per això, van decidir lluitar en una pugna desigual.
L’incendi del juliol de 1994 és el més gran que ha afectat mai la comarca del Vallès Oriental, des que hi ha dades registrades. El foc, que es va iniciar a Riells del Fai, va afectar els termes municipals de Bigues i Riells del Fai, de Sant Feliu de Codines, de Sant Quirze Safaja, de l’Ametlla del Vallès, de la Garriga, de Figaró-Montmany i de Tagamanent.
El 1994 va ser un any negre per Bigues i Riells del Fai, perquè just tres mesos després del foc, va ser el torn de l’aigua. El 10 d’octubre del 1994, una riuada sense precedents es va cobrar quatre vides a la Vall del Tenes, dues a Bigues i dues a Santa Eulàlia de Ronçana.
La riera de Caldes, el riu Congost i el Tenes es van desbordar i en dues hores escasses l’aigua s’ho va endur tot. Arbres, bestiar, vehicles i tota mena d’objectes baixaven riu avall sense control. Ponts desfets, carreteres tallades..., i la població, després de l’ensurt, aïllada.
Primer, el foc
El 3 de juliol del 1994, una negligència va causar un petit foc en una zona de difícil accés de la Vall Blanca. Els veïns i els primers voluntaris van provar d’apagar-lo. Els bombers hi van arribar tard i van haver de marxar l’endemà sense donar el foc per apagat del tot, ja que hi havia múltiples incendis que cremaven la resta del país.
L’incendi del 1994 va engolir 3.000 hectàrees de bosc i res va poder aturar el foc, perquè aquell mateix estiu hi va haver una seixantena de focs a la Catalunya Central. La violència i la rapidesa de les flames van fer impossible apagar l’incendi per vies terrestres i els reforços aeris no van poder arribar mai, ja que es trobaven desbordats entre el Bages i el Berguedà.
Per primer cop, la població es va sentir interpel·lada: no es tractava d’un incendi llunyà ni de quatre flames aïllades. No, en deu minuts, la vall es va encendre i els biguetans i riellencs van adonar-se que si no ho feien ells, aquell foc no l’apagaria ningú. Les flames es podien endur casa seva i el seu entorn. Per això, van decidir lluitar en una pugna desigual.
L’incendi del juliol de 1994 és el més gran que ha afectat mai la comarca del Vallès Oriental, des que hi ha dades registrades. El foc, que es va iniciar a Riells del Fai, va afectar els termes municipals de Bigues i Riells del Fai, de Sant Feliu de Codines, de Sant Quirze Safaja, de l’Ametlla del Vallès, de la Garriga, de Figaró-Montmany i de Tagamanent.
El 1994 va ser un any negre per Bigues i Riells del Fai, perquè just tres mesos després del foc, va ser el torn de l’aigua. El 10 d’octubre del 1994, una riuada sense precedents es va cobrar quatre vides a la Vall del Tenes, dues a Bigues i dues a Santa Eulàlia de Ronçana.
La riera de Caldes, el riu Congost i el Tenes es van desbordar i en dues hores escasses l’aigua s’ho va endur tot. Arbres, bestiar, vehicles i tota mena d’objectes baixaven riu avall sense control. Ponts desfets, carreteres tallades..., i la població, després de l’ensurt, aïllada.
Primer, el foc
El 3 de juliol del 1994, una negligència va causar un petit foc en una zona de difícil accés de la Vall Blanca. Els veïns i els primers voluntaris van provar d’apagar-lo. Els bombers hi van arribar tard i van haver de marxar l’endemà sense donar el foc per apagat del tot, ja que hi havia múltiples incendis que cremaven la resta del país.
El 4 de juliol, a quarts de dotze del migdia, es va girar un fort vent de ponent, que afegit a les condicions climatològiques, de 40 graus i un 50% d’humitat, va provocar que revifessin les flames. El foc va tornar amb tanta virulència que l’incendi es va descontrolar i en pocs minuts, cremava el nord del poble de Riells del Fai i envoltava La Madella.
La velocitat esgarrifosa del foc el va dur a Puiggraciós amb poca estona, fet que va provocar l’evacuació de les monges del santuari. Pel sud, les flames van seguir el Tenes i es van enfilar pels Cingles del Paré, originant una llengua de foc que anava escombrant la cinglera.
El foc va creuar quasi la totalitat del terme municipal de Riells del Fai i molts veïns van haver de ser desallotjats temporalment. A la tarda, les flames ja arribaven a Bigues. Dues llengües de foc l’encerclaven, una pel nord, a la Vall Roja i una altra al sud, de dalt a baix, per la costa de can Noguera.
A través de les ràdios, ja que en aquella època la telefonia mòbil encara no estava desplegada, es van fer crides de voluntaris i en van venir de tota la comarca. Es va establir un primer punt de coordinació de l’incendi a l’Ajuntament i després, també, a l’Escola El Turó.
El personal municipal, els voluntaris i els diferents cossos d’emergències van treballar durant dos dies sense parar, sense ni tan sols dormir. Al vespre, va canviar el vent i les flames van deixar d’avançar amb aquella agressivitat. Ara bé, fins el 7 de juliol el foc no es va donar per apagat del tot. El balanç va ser terrible: el 23% de la superfície del terme municipal cremada.
La velocitat esgarrifosa del foc el va dur a Puiggraciós amb poca estona, fet que va provocar l’evacuació de les monges del santuari. Pel sud, les flames van seguir el Tenes i es van enfilar pels Cingles del Paré, originant una llengua de foc que anava escombrant la cinglera.
El foc va creuar quasi la totalitat del terme municipal de Riells del Fai i molts veïns van haver de ser desallotjats temporalment. A la tarda, les flames ja arribaven a Bigues. Dues llengües de foc l’encerclaven, una pel nord, a la Vall Roja i una altra al sud, de dalt a baix, per la costa de can Noguera.
A través de les ràdios, ja que en aquella època la telefonia mòbil encara no estava desplegada, es van fer crides de voluntaris i en van venir de tota la comarca. Es va establir un primer punt de coordinació de l’incendi a l’Ajuntament i després, també, a l’Escola El Turó.
El personal municipal, els voluntaris i els diferents cossos d’emergències van treballar durant dos dies sense parar, sense ni tan sols dormir. Al vespre, va canviar el vent i les flames van deixar d’avançar amb aquella agressivitat. Ara bé, fins el 7 de juliol el foc no es va donar per apagat del tot. El balanç va ser terrible: el 23% de la superfície del terme municipal cremada.
