El nom

L’origen del nom de Bigues es podria remuntar al mot begà, en llengua àrab, una paraula que fa referència a una vall fèrtil del Líban amb similituds amb el nostre municipi, en al•lusió als clots, les fondalades o els camps de conreu, segons la hipòtesi que sosté el catedràtic d’història medieval Pere Balañà i Abadia a l’article “Bigues, un nom desxifrat”, aparegut a la Guia de les zones urbanes de Bigues i Riells (1989). El topònim de Bigues, segons Balañà, vindria del plural de begà, (bigà) i el pas de bigà a bigues seria fruit del pas del temps i de la catalanització del topònim.
Aquesta hipòtesi va ser rebatuda pel professor de Granada José Antonio Rodríguez Lozano en un article titulat “El nombre de Bigas no es árabe”, reproduït per la Societat Catalana d’Onomàstica. Segons Rodríguez Lozano, el nom de Bigues no es podia remuntar a la llengua àrab per raons fonètiques. A més, el professor també posava en dubte que Bigues, en aquell moment, fos una vall fèrtil comparable amb la de Begà del Líban. Rodríguez Lozano també afegia referències històriques de diverses batalles contra Bîgas (sic) per part de militars musulmans. Amb tot, proposava el topònim de Bigues com a preislàmic.

En la contrarèplica de Pere Balañà i Abadia a l’article “Sobre Bigues i la investigació toponímica: Mètodes i maneres”, aquest justifica la seva interpretació etimològica i desmunta les interpretacions del professor Rodríguez Lozano.

L’origen del topònim de Bigues podria venir també de la fusta que produïen els boscos que hi havia al terme de Bigues en el passat, una fusta molt propícia per a fer bigues. Aquesta és la hipòtesi que sustenta el lingüista Joan Coromines a Onomasticon Cataloniae (1995) i també l’explicació que s’ha transmès popularment, d’avis a néts.

Per altra banda, el filòleg i escriptor Enric Moreu-Rey, a La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona, ofereix quatre entrades referides a Bigues. A l’entrada principal, es refereix a la parròquia com a origen del terme municipal. 
Aquest autor es remet a la formació de la Baronia de Montbui, el 1059, com la data més primerenca en què apareix citada la parròquia de Sant Pere de Bigues, tot i que a l’obra Catalunya Romànica el document més antic on apareix citat Sant Pere de Bigues data del 1054.

Moreu-Rey també es remet al llinatge nobiliari de Bigues, establert a la casa de Bigues que, a partir del segle XVIII, es passaria a dir Can Badell per l’arribada de la família Badell. De la nissaga de Bigues destaquen Pons i Pere de Bigues, que al segle XII fan donació a la parròquia de Sant Pere de Bigues de les terres que formaren la sagrera de 1050 passes, tal i com consta a l’acte de consagració de 1156. Un altre personatge de la família és Huguet de Bigues, que al segle XIII fou el terror de mitja comarca pels assalts, assassinats i altres tropells que va cometre. Huguet va ser fet presoner per les tropes del veguer de Barcelona i va ser executat a Barcelona el 21 de juliol de 1261.

Riells, un nom d'aigua
L’origen del nom del poble de Riells del Fai sembla que està directament relacionat amb la seva geografia. El topònim de Riells es pot documentar des del 878, i segons el lingüista Joan Coromines provindria del mot llatí rivus, que hauria derivat cap al diminutiu riellu i d’aquí riells, que significa rierol. Rierols com el Tenes i el Rossinyol que es precipiten per Sant Miquel del Fai, o bé la riera de Bertí, el torrent de l’Uià, la Llóbrega i d’altres torrents i saltants que cauen dels Cingles de Bertí.

Al Diccionari Alcover-Moll, l’altra obra de referència en toponímia als Països Catalans, l’entrada de riells és en singular, i en la primera accepció significa regalim o porció prima de líquid que corre o cau per la superfície d’un cos. El diccionari també es refereix a riells en un altre sentit, el d’una barra de metall creada a partir de la solidificació de metall líquid en un motlle. Més concretament, pot voler dir el rail de ferrocarril. Etimològicament, el diccionari Alcover-Moll coincideix amb l’explicació de Joan Coromines conforme riells prové del llatí rivus.


Pel que fa a El Fai, la primera entrada de Joan Coromines és la de salt o cascada al Vallès Oriental, a la confluència del riu Tenes amb el riuet Rossinyol. El salt donà nom al priorat benedictí de Sant Miquel del Fai, fundat el 997, i al mateix poble de Riells del Fai. Fai provindria del ieisme de fall, que vol dir trenc, esquerda o escletxa. Aplicat a la vall de Sant Miquel, seria el trenc de cinglera per on salta l’aigua. Coromines desmenteix algunes interpretacions que relacionen fai amb el fallan (caure) germànic. A la tercera entrada del Diccionari Alcover-Moll, s’atribueix fai directament a cascada o salt d’aigua. A partir del mot original fall, es parteix del ieisme típic del Vallès per justificar la pronúncia dialectal fai.
 
Etimològicament, aquí sí que s’accepta l’explicació del germànic fall (caure), i també es considera la possibilitat que vingui del llatí fallere, que també té el significat de caure. A més, el diccionari també aporta la variant provinent del llatí faculu (feix), en el sentit de feix d’aigua.
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació, i oferir continguts i publicitat d'interès. Al continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra Política de galetes