Història

El municipi de Bigues i Riells del Fai es troba al peu dels Cingles del Bertí i a la capçalera de la vall que obra el riu Tenes. Les terres fèrtils de la vall, l’abundor d’aigua i el clima suau fan que els testimonis de presència humana al municipi siguin presents ja a la prehistòria.

Els primers pobladors del municipi són els caçadors i recol•lectors del paleolític superior. Un grup de població nòmada feia campaments temporals a can Garriga del Solei. En aquest jaciment, de referència en la historiografia catalana, s’han datat materials d’una antiguitat que oscil•la entre els 12.000 i els 8.000 anys.

Durant el neolític, entre el 5500 i el 3000 a.C., amb l’extensió de l’agricultura i la ramaderia s’instal•laren comunitats de població sedentàries en diversos indrets del municipi. Les restes d’aquest període que s’han localitzat al municipi són els sepulcres de fossa, que són les restes característiques d’aquest període al Vallès Oriental.

L’època dels metalls queda documentada al municipi a partir de finals del bronze i l’inici del ferro prop del 1300 a.C. En aquest moment canvia la cultura de la mort, s’incineren els difunts i es dipositen les cendres en gerres que s’enterren en camps d’urnes. D’aquest període s’han localitzat restes a can Vermell.


Primer som ibers, després parlem llatí

Amb el domini i el perfeccionament de la indústria del ferro a partir del segle VI a.C. es consolida la cultura ibèrica al Vallès, fet afavorit per la seva condició de terra de pas. Al municipi s’han localitzat diversos poblats com el del Puig Alt del Viver, El Turó del Rull o Puiggraciós i un centre de producció ceràmica localitzat al jaciment de can Badell on successives campanyes d’excavació han localitzat materials datats des del segle IV a.C. fins a mitjans del segle II a.C., el que l’ha convertit en un jaciment de referència en la historiografia catalana.

Els romans estableixen un sistema de vies de comunicació que creua i millora la comunicació de les terres vallesanes. La principal és la Via Augusta que connecta Roma amb Cadis. També és important la via que uneix Barcelona amb Vic i una altra que va de Mataró a Caldes, passant per la Vall del Tenes. El grau de les escaletes o el grau del Traver són testimonis d’aquesta activitat viària romana que trobem al municipi.

El model de poblament i explotació del territori que desenvolupen els romans al Vallès es caracteritza per la dispersió de vil•les romanes configurades per cases de camp amb explotació agrícola. Alguns exemples que s’han localitzat al municipi són les vil•les romanes de El Margarit a Riells del Fai i can Parera a Bigues del segle I a.C. o les vil•les de can Noguera i can Mainou a Bigues ja entre els segles I i III d.C.

El moment de descomposició de l’Imperi Romà a partir del segle III, el domini visigòtic del segle V i l’arribada dels sarraïns al segle VIII està molt poc documentat i no s’han trobat restes atribuïbles a aquest període. De tota manera, la transformació de les vil•les romanes en masos ens demostra que, tot i les incursions sarraïnes als segles VIII i IX, la població no abandona aquestes terres sinó que hi roman.

El comte Guifré cau ferit de mort a Bigues Catalunya al segle IX viu un període d’inestabilitat a partir de les ràtzies que protagonitzen els regnes musulmans. El 898 en un d’aquests episodis violents el comte de Barcelona Guifré el Pilós s’enfronta al governador de Lleida Llop Ibn Muhammad a Bigues. Segons biògrafs andalusins Guifré en aquest enfrontament cau ferit per una llança i perd la batalla, morint quatre dies després.

És en aquests quatre dies d’agonia quan la llegenda explica que Guifré hauria demanat un escut pel seu comtat i Carles el Calb, el rei franc, hauria sucat la seva mà en la ferida de Guifré i hauria imprès les quatre barres de sang sobre fons d’or de l’escut. És a Bigues on neix l’escut de Catalunya? Dins de la Baronia de Montbui.

Al segle X comença la repoblació en un moment en què el Vallès viu una situació d’estabilitat, facilitant l’arribada de famílies pageses vingudes de les terres pirinenques.


Castell de Montbui

El 1059 es constitueix la Baronia de Montbui, que inclou les parròquies de Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Sant Pere de Bigues, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Julià de Lliçà d’Amunt, Sant Andreu de Samalús, Santa Eulàlia de Ronçana i Caldes de Montbui. Tots aquests territoris són cedits pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer I el Vell, a favor del noble Mir Geribert d’Olèrdola. Des d’aquest moment el domini d’aquestes terres passa a ser feudal. Bigues i Riells es manté dins la baronia de Montbui fins a la seva dissolució el 1835.


Sant Miquel del Fai 

El castell de Montbui esdevingué el centre del domini polític, econòmic i militar de la baronia, i Sant Miquel del Fai  el pol d’atracció religiós, juntament amb les parròquies de Sant Vicenç de Riells, documentada des del 971, i de Sant Pere i Sant Pau de Bigues, que ja apareix dins l’acta de constitució de la baronia, que contribuïren a delimitar el territori i aglutinar-hi la comunitat pagesa. Les parròquies esdevenen en aquest moment els embrions del que avui són Bigues i Riells del Fai.

Durant l’època medieval i moderna el model d’ocupació del territori continua essent el poblament dispers, prenent el model que adoptaren els romans amb les vil·les. A Riells del Fai, però, a partir dels segles XII-XIII s’originà un petit nucli entorn de l’església parroquial de Sant Vicenç, el barri de la Sagrera. Com en altres pobles del Vallès, a partir del segle XII s’estableix una zona sagrada i inviolable que correspon a trenta passes al voltant de l’església, d’aquí prové el nom de Sagrera, on no es pot guerrejar ni protagonitzar cap acció violenta.

La baronia va anar passant per les mans de diversos senyors feudals que en controlaven la fiscalitat i la justícia, fins que a partir del 1490 va passar a dependre del Consell de Cent de Barcelona, convertint-se aquest en el nou senyor feudal. Aquesta circumstància va possibilitar que els pobles de la baronia s’organitzessin de forma municipal, amb un consell, jurats i batlle propis, aconseguint d’aquesta manera més autonomia.

Un reial decret de 1835 estableix la seva fi i cadascuna de les parròquies esdevé un municipi independent. Els ajuntaments, però, no són operatius fins el 1842-43, segons el llibre La Vall del Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès, de Jaume Dantí, Lluís Galobart i Joan Ruiz Calonja.

Masia de can Badell

El moment en què es basteixen la majoria de masies tal i com avui les coneixem, és a l’època moderna. A partir del segle XVI, la població creix i s’edifiquen noves construccions o bé s’engrandeixen i s’embelleixen masies amb elements gòtics. En podem citar alguns exemples a Riells com la Madella, can Batlles, la Pineda i Quintanes; així com també a Bigues amb la Torre, can Garriga del Solei, can Barri, can Maspons, can Badell, can Carreres i can Ribas.

Avui les masies són un dels patrimonis més rics que conservem al nostre municipi.

Municipi independent, creixem cap al segle XXI

Al segle XIX, la Baronia de Montbui es desfà, mentre que la fisonomia dels pobles canvia ben poc. Durant aquest segle, s’estén el conreu de la vinya al municipi, artigant molts boscos fins que arriba la fil•loxera entre 1883 i 1893 i mata tots els ceps. A principis del segle XX, es torna a replantar la vinya amb ceps americans, s’introdueixen nous conreus com avellaners, ametllers i cànem i es generalitza la producció de la patata.

La Fàbrica Vella

La instal·lació de la Fàbrica Vella, durant l’últim quart del segle XIX, aporta una altra via d’ingressos en la fràgil economia que té, fins aquest moment, el municipi, essent una font d’ingressos segura que complementa l’economia familiar basada en la producció agrícola, lligada a l’atzar de la meteorologia, les plagues o les males collites.

Durant el segle XX, el paisatge del municipi no pateix grans transformacions fins a la dècada dels seixanta i setanta del segle XX, quan es produeixen canvis substancials en la urbanització de la majoria de barris que formen part del nostre municipi, on es construeixen, bàsicament, segones residències. A partir de 1973 el ritme constructiu s’alenteix a causa de la crisi general del moment i no torna a remuntar fins la dècada dels anys noranta en què es torna a disparar la construcció de nous habitatges, gran part d’ells al Rieral de Bigues. Aquest barri ha acabat convertint-se en el centre del poble de Bigues concentrant-s’hi els principals serveis i comerços.

Entrats ja al segle XXI, Bigues i Riells ha deixat de ser un municipi de masies disperses i de cap de setmana o estiueig, per a convertir-se en un municipi viu per tot l’any.


Vistes de Bigues i Riells des de la Pedrera