
Charo González
La lloba de la Madella
Segons explica la llegenda, l’hivern de 1870 fou molt fred i cru. Tot estava nevat i glaçat, i la gent de Riells del Fai restava arraulida a les llars de foc sense sortir de casa. El bestiar romania als corrals de les masies sense poder sortir a pasturar, i els animals de bosc ho passaven magre en no trobar menjar per a posar-se a l’estómac.
Concretament, l’última lloba que vivia a la contrada, refugiada a la Bauma Rossa, feia dies que no havia pogut menjar. Una matinada, es decidí a sortir del seu amagatall, ensumà el ramat del corral de la masia de la Madella i, decidida, baixà xipollejant per la riera. Creuà la feixa gran, saltant pel damunt de la neu, fins a arribar a les envistes del corral. D’un salt, superà la tanca del corral i inicià una carnisseria contra les acorralades ovelles, que, preses del pànic, s’amuntegaven provocant l’asfixia de bona part del ramat.
Els gemecs de les ovelles alertaren els gossos de la casa, que bordaren fins a despertar en Pau Madella. Aquest, saltà del llit d’una revolada, es calçà els esclops, agafà l’escopeta de pedra foguera i baixà l’escala a tota velocitat fins a arribar al corral, on, en obrir la porta, topà, davant per davant, amb la lloba ensangonada. Tingué el temps just d’etzibar-li un tret mortal al coll, abatent, així, l’última lloba dels Cingles de Bertí.
Avui encara es conserva, a la porta de la masia, la mà de la lloba a manera de trofeu o amulet.
***

Charo González
La Torre de Bigues
Expliquen que a la Torre de Bigues vivia fa molts i molts anys un masover malcarat amb tot el veïnat. Ni tan sols el mossèn del poble el podia reconduir cap a un comportament més amable.
Una nit, el masover sentí una remor en una de les grans sales de l’antic casal medieval. Quan anà a veure què hi passava, presencià una burra blanca a la porta de la cambra de la seva filla. Però, en encendre el llum d’oli, la burra ja havia desaparegut, de manera que se’n tornà a dormir pensant que ho havia somiat. L’endemà al matí, la seva filla no hi era.
Al cap d’uns dies, sentí el soroll d’un repicar de peülles, aquesta vegada a l’exterior de la casa. El masover mirà per la finestra i veié la mateixa somera blanca passejant per davant de les corts del bestiar de la casa. El pànic envaí llur ànima. L’endemà ja va trobar a faltar el seu millor cavall.
Uns dies més tard, ja no era una burra, sinó tot un ramat, que campava pels passadissos, cambres i corrals de la Torre, fent desaparèixer els béns més preuats al masover. La gent del poble de Bigues no s’atrevia a acostar-se a la Torre de la por que tenien.
Desesperat, el masover de la Torre anà a demanar auxili al mossèn, qui li féu prometre que tindria una actitud més bondadosa i agradable amb llurs veïns i veïnes. El masover complí la promesa i canvià la seva actitud. El mossèn, per part seva, beneí amb el salpasser tota la casa, i fou així com ja mai més es tornà a veure la somera blanca a La Torre de Bigues.
***

Charo González
El Mont Fai
A la Vall de Sant Miquel, hi havia un bosc molt formós amb un faig molt gran, anomenat el rei dels faigs. Un dia, el propietari del bosc encarregà a uns llenyataires que en tallessin els arbres. Els llenyataires arribaren a la Vall de Sant Miquel i s’instal•laren en cabanes de troncs que construïren.
Ja de nit i cansat de tot del dia, el cap de colla s’assegué a contemplar el bell paisatge des del portal de la cabana. El cant d’un gall d’una masia llunyana anuncià la mitjanit i, en aquell precís moment, presencià una llum verda que aparegué a la cascada de Sant Miquel, des d’on una bella dama descendí fins al fons de la vall i parà a aguaitar el llenyataire. Tot seguit, una llum groga aparegué al mateix lloc, i una segona dama descendí el mateix tram per a reunir-se amb la primera. Seguidament, en baixà una tercera, anunciada amb una llum vermella, i donà pas a una quarta dama més jove i encara més bonica que la resta, la presència de la qual irradià una resplendor de color safir embriagadora.
En reunir-se totes, ballaren dins l’aigua formant, amb els seus colors, l’arc de Sant Martí. Juntes baixaren una mica més, fins al rei dels faigs, al qual besaren i feren signes de veneració mentre jugaven a projectar llurs llums, aconseguint reflexes màgics amb les gotes d’aigua. El llenyataire acabà adormint-se, i l’endemà no sabia què havia estat de les dames. Encuriosit, la nit següent, esperà que fos mitjanit per si tornaven a aparèixer.
De nou, presencià com les nimfes s’aproparen a ballar al mateix punt de la riera. Però tot d’una, una d’elles féu un gran crit, i llurs ulls començaren a omplir-se de llàgrimes. El llenyataire entengué que el que la feia plorar era presenciar els faigs abatuts a cops de destral, que justament jeien envoltant el rei dels faigs. Les nimfes acaronaren el rei dels faigs i se submergiren a les aigües amb molta tristor.
El dia següent, el llenyataire i el seu grup acabaren amb el rei dels faigs a cops de destral. A la nit, les nimfes tornaren a baixar i, en veure la desgràcia, arrencaren un gran plor. La nimfa que desprenia un color safir, besà la soca del rei dels faigs. Amb aquest gest, anà a morir-se en un dels gorgs de la Vall de Sant Miquel i, junt amb ella, les seves companyes.
Fou així com, amb la desaparició del bosc, desapareixeren també les nimfes. Diu la llegenda que encara avui, tot i el fatal desenllaç, si aneu al Mont Fai i mireu la cascada, a les seves aigües hi veureu els bellíssims colors de les nimfes que formen l’arc de Sant Martí.
***

Charo González
Atenes i les Barbotes
A can Noguera hi ha el naixement d’aigua de les Barbotes. Aquest nom prové de borbollar, és a dir, brollar un líquid de baix a dalt talment com si bullís. En aquest punt de la riera sempre hi ha aigua, encara que a l’estiu baixi seca de can Noguera cap amunt.
L’origen d’aquesta aigua no es coneix, però es creu que ve de molt lluny, perquè de vegades, tot i fer molts dies que no plou, el naixement ofereix una gran avinguda d’aigua sempre neta i mai tèrbola, el qual provaria que ve de molt lluny.
Antigament, la gent del poble explicava que, un dia, un pastor que pasturava amb el seu ramat a la muntanya de Montserrat, parà a dinar en una font. Li caigueren el plat i la cullera de fusta amb les quals menjava, i l’aigua les engolí terra endins. Uns dies més tard, el plat i la cullera sortiren per les Barbotes. És degut a aquest fet que es diu que l’aigua de les Barbotes ve de Montserrat.
En aquest mateix indret, concretament entre la Torre i can Noguera a la quintana de regadiu que s’hi forma, es troben moltes parets enterrades, i es diu que corresponen a l’antiga ciutat d’Atenes. És per aquest motiu, que la riera s’anomenà riera d’Atenes o riu Tenes.
***
***

Charo González
El Mont Fai
A la Vall de Sant Miquel, hi havia un bosc molt formós amb un faig molt gran, anomenat el rei dels faigs. Un dia, el propietari del bosc encarregà a uns llenyataires que en tallessin els arbres. Els llenyataires arribaren a la Vall de Sant Miquel i s’instal•laren en cabanes de troncs que construïren.
Ja de nit i cansat de tot del dia, el cap de colla s’assegué a contemplar el bell paisatge des del portal de la cabana. El cant d’un gall d’una masia llunyana anuncià la mitjanit i, en aquell precís moment, presencià una llum verda que aparegué a la cascada de Sant Miquel, des d’on una bella dama descendí fins al fons de la vall i parà a aguaitar el llenyataire. Tot seguit, una llum groga aparegué al mateix lloc, i una segona dama descendí el mateix tram per a reunir-se amb la primera. Seguidament, en baixà una tercera, anunciada amb una llum vermella, i donà pas a una quarta dama més jove i encara més bonica que la resta, la presència de la qual irradià una resplendor de color safir embriagadora.
En reunir-se totes, ballaren dins l’aigua formant, amb els seus colors, l’arc de Sant Martí. Juntes baixaren una mica més, fins al rei dels faigs, al qual besaren i feren signes de veneració mentre jugaven a projectar llurs llums, aconseguint reflexes màgics amb les gotes d’aigua. El llenyataire acabà adormint-se, i l’endemà no sabia què havia estat de les dames. Encuriosit, la nit següent, esperà que fos mitjanit per si tornaven a aparèixer.
De nou, presencià com les nimfes s’aproparen a ballar al mateix punt de la riera. Però tot d’una, una d’elles féu un gran crit, i llurs ulls començaren a omplir-se de llàgrimes. El llenyataire entengué que el que la feia plorar era presenciar els faigs abatuts a cops de destral, que justament jeien envoltant el rei dels faigs. Les nimfes acaronaren el rei dels faigs i se submergiren a les aigües amb molta tristor.
El dia següent, el llenyataire i el seu grup acabaren amb el rei dels faigs a cops de destral. A la nit, les nimfes tornaren a baixar i, en veure la desgràcia, arrencaren un gran plor. La nimfa que desprenia un color safir, besà la soca del rei dels faigs. Amb aquest gest, anà a morir-se en un dels gorgs de la Vall de Sant Miquel i, junt amb ella, les seves companyes.
Fou així com, amb la desaparició del bosc, desapareixeren també les nimfes. Diu la llegenda que encara avui, tot i el fatal desenllaç, si aneu al Mont Fai i mireu la cascada, a les seves aigües hi veureu els bellíssims colors de les nimfes que formen l’arc de Sant Martí.
***

Charo González
Atenes i les Barbotes
A can Noguera hi ha el naixement d’aigua de les Barbotes. Aquest nom prové de borbollar, és a dir, brollar un líquid de baix a dalt talment com si bullís. En aquest punt de la riera sempre hi ha aigua, encara que a l’estiu baixi seca de can Noguera cap amunt.
L’origen d’aquesta aigua no es coneix, però es creu que ve de molt lluny, perquè de vegades, tot i fer molts dies que no plou, el naixement ofereix una gran avinguda d’aigua sempre neta i mai tèrbola, el qual provaria que ve de molt lluny.
Antigament, la gent del poble explicava que, un dia, un pastor que pasturava amb el seu ramat a la muntanya de Montserrat, parà a dinar en una font. Li caigueren el plat i la cullera de fusta amb les quals menjava, i l’aigua les engolí terra endins. Uns dies més tard, el plat i la cullera sortiren per les Barbotes. És degut a aquest fet que es diu que l’aigua de les Barbotes ve de Montserrat.
En aquest mateix indret, concretament entre la Torre i can Noguera a la quintana de regadiu que s’hi forma, es troben moltes parets enterrades, i es diu que corresponen a l’antiga ciutat d’Atenes. És per aquest motiu, que la riera s’anomenà riera d’Atenes o riu Tenes.
***